Fotograma de la pel·lícula franco-italiana de Federico Fellini, Amarcord, que il·lustra l'article original de l'Albert.

Naltres en diem popes

25 juny 2013 on Redaccions i popesia by admin

Lo palatreco principal que gestiona aquesta pàgina, pot tenir relativa capacitat de fer molt soroll a l’hora de difondre aquest projecte. Soroll i prou. Afortunadament, de tant en tant hi ha algú que, de forma desinteressada, ens dedica autèntiques perles dignes de menció i que haurien d’estar presents a portada pels segles dels segles pel seu valor en recerca filològica. És el cas de l’Albert Aixalà Torrent i l’article que ens dedica al seu bloc Dalt les engorfes.

El podeu visitar en aquesta adreça: http://daltlesengorfes.wordpress.com/2013/06/10/naltres-en-diem-popes/

Se’n feia ressò el setmanari comarcal SomGarrigues. El dissenyador Jordi Calvís adquiria recentment el domini http://www.popes.cat a la Fundació Punt.cat. Tan aviat n’ha pogut disposar, l’ha anat esbombant per la xarxa a fi que la gent afaiçonés el web amb propostes, comentaris i fotografies, alhora que hom mapava l’ús del mot amb les entusiastes intervencions dels internautes. Fa uns quants anys, potser vint, Quim Monzó provava d’escatir en un article per què a Lleida dels pits en diem “popes” (també a la Franja i a la Vall d’Aran). Que si la popa és la part posterior d’un buc, no pas l’anterior, que tomba que gira… Si no vaig errat, compto no arribà a cap conclusió filològicament plausible. Joan Coromines va concloure que el mot probablement es tractava d’una creació popular. No ens en podem estar de citar-lo: «…l’ingenu pastor que m’informava a Montros de Flamicell (Pallars Jussà) m’ensenyava en el Forat de les Janes unes grans i amples estalactites, amb la contalla que eren les pópes de quan hi popáben les janes, o sigui les fades o “encantàries” (1959): car, amb les puntes mig escapçades, tot plegat té un aspecte no gaire diferent del braguer d’una gran vaca o truja amb un seguit de mugrons». I si ens remuntem al cimal literari d’una llengua germana, vet aquí que a la Comèdia Dante ja bescantava les noies de Florència, atès que, envanides com eren, tenien tirada a andar mostrando con le poppe il petto.

Sigui com vulgui, la paraula «popa» és una veritable implosió d’oclusives bilabials (cal fer l’incís que la fonètica del mot és pópɛ; sinó es perd fatalment la seva prosòdia). I és que no és el mateix dir «pit» que «popa», com no són de la mateixa mena els pits de la Venus de Botticelli, castos i tocats amb un lleu borrissol de préssec, que els de la Venus de Willendorf, popes que, de tan curulles, podien alletar tota la tribu. Vet aquí doncs que el pit seria la mamella en procés de formació, i la popa en seria l’assoliment, la culminació. Popa és un terme rodó, de ressonàncies infantils. D’aquí el verb popar, molt més escaient que no l’esllanguida locució del català oriental “prendre el pit”. Popar vol dir succionar amb força, amb delit i gana, i el nadó que popa ben segur que pujarà ufanós i alegre. Només cal que veieu com de galtaplè quedà el nen Jesús de la Mare de Déu de la Popa, patrona de l’església de Borredà. Ara, val a dir que el mot perd força quan esdevé diminutiu, car «popeta» sembla una paraula eixida dels llavis d’una tieta eixorca. Per contra, la popa és paraula apomada, arrodonida, i designa, al capdavall, un pit que fa goig de veure (i de xuclar). Del pit, en canvi, què voleu que us digui? Sembla la piulada llastimosa d’un moixó alatrencat. Nosaltres, des d’aquestes línies, volem subscriure la divisa de la gent de popes.cat: «Si perdem les popes, ho perdem tot.» No les amaguéssim.

Infinites gràcies Albert!

*A la imatge, fotograma de la pel·lícula franco-italiana de Federico Fellini, Amarcord, que il·lustra l’article original de l’Albert.

Tags
No Comments Yet

Leave a Comment